Associació de Families d'Alumnes de l'Escola Pere Vila de Barcelona Els pares van remenar i buscar i al final em van regalar el que va ser el conte per a una vida, la meva. Me’l regalaren quan encara era un munt de cèl•lules en divisió infinita i quan encara no tenia cap coneixement. És d’agrair que en les històries inventades fins i tot jo que encara no tenia ni definit cap òrgan, ara pugui explicar el que m’estava passant.
Van córrer els dies i les setmanes i meus pares em llegien amb exactitud literària, sense oblidar ni una coma ni una exclamació, el conte. De vegades me’l llegien de dia, de tant en tant a la tarda i sovint de nit. La meva història m’arribava entre els sorolls fisiològics de ma mare que no em deixaven sol. El soroll de la sang bombejada pel cor, de la respiració contundent, dels budells munyint fins a l’última gota d’aliment o les descàrregues elèctriques de les neurones que es dedicaven a dirigir tot allò controlable i incontrolable.
Un dia, de sobte i sense demanar-ho, em van fer sortir per un túnel ben estret i incòmode. Ple de sang i sucs mal pudents vaig sentir el que seria la fredor més gran mai viscuda i l’abraçada més meravellosa mai sentida. Plors i crits d’emoció em van fer entendre que allò que sentia era el món i que el que em venia més de gust era que els pares em llegissin el meu conte per a una vida.
Ara em llegien el meu conte i el sentia diferent, més clar, més musical. El mateix conte i ara els sorolls de fons eren uns altres. Una olla que colpejava a una cullera de pal mentre el pare preparava el sopar, el gos del veí que bordava mentre esperava el seu plat d’arròs amb costelles, la música dels avis del pis de dalt que cada dissabte i diumenge es deixava sentir per entre les escletxes de les finestres.
Aquest món m’estava començant a agradar i molt. I el meu conte era cada vegada més el conte de la meva vida.
Passava el temps que ni us explico i ja no em llegíem el conte, me l’explicaven. Allò sí que var ser un veritable descobriment. Aquell conte va començar a inflar-se d’imaginació i d’invenció. Aquell conte va començar a cobrar vida, va evolucionar amb tots nosaltres. Ja no era literal i amb l’exactitud d’un rellotge suís si no que era un conte reinventat. Allà apareixien personatges mai descoberts, paisatges lunars que no recordava. Els pares l’explicaven movent tot el cos i cridaven, ploraven o reien amb contundència.
Amb el temps vaig començar a ser jo qui explicava el conte a tothom qui em volgués escoltar fins que vaig desitjar saber llegir-lo jo mateix.
Les lletres de pal i les lligades van ser durant molt temps un missatge en clau que no sabia ni com agafar. Però poc a poc el meu cap es va organitzar, les lletres van passar pels meus ulls ben disposades i amb molt de sentit. Vaig començar a llegir amb dificultats, amb errors i amb lentitud, sense entonar i sense entendre el que llegia però vaig acabar aprenent. La meva lectura era imperiosament fidel a la realitat del conte.
Van córrer els anys i el meu conte va anar passant el seu exili adolescent i pre-adult. Allà estava agafant pols mentre a mi se’m transformava el cos i els sentiments. Anys d’híper hormonació, de necessitat imperiosa de estar amb amics i a provar experiències noves, de decidir que fer a la vida quan encara no tens clar ni qui ets realment.
El conte de la meva vida em va esperar pacientment, sense rancúnies i mals cares, amb la tranquil•litat de pastor fins al dia de la meva emancipació. El trasllat al que seria la meva nova casa va fer retrobar els meus tresor més guardat de la llar dels meus pares. El conte em va saltar al cor de sobte i sense esperar-m’ho. L’emoció del comiat i d’un rencontre tan especial em va fer plorar amb llàgrimes de cocodril. No us diré el que van plorar els meus pares. Això quedarà en la més estricte intimitat familiar.
Vaig desar el meu conte en el racó més bell de la meva llar. Allà on vas per a passar una bona estona. Va ser una època de llegir-lo amb llum tènue i veu de vellut, fent presentacions als meus amors eterns.
No vam tardar molt en poder gaudir de nou de la màgia del conte. Tenir fills és el que té. Tornes a fer coses perdudes, quasi oblidades. Vam començar llegint-lo suau i literalment, després el van explicar mentre el marrec creixia i demanava espectacle i acció. Van ser anys de retrobar-nos amb l’origen d’aquesta història. Va passar massa ràpid, massa ràpid. Tant ràpid que encara no havíem oblidat que els fills eren unes puces que ja ens portaven els nets per cuidar-los mentre ells treballaven a 70 Km de casa amb un sou de pena.
Està bé tenir cura dels nets sense la responsabilitat de educar-los si no només de mimar-los. Els meus fills diuen que més que mimar-los és malcriar-los…Paraula de pares moderns i responsable, Amennn!. Sempre em queda el recurs de dir que no sento bé per culpa de la edat i que no he escoltat les ordre dictades pels progenitors.
Els anys han passat i ja fa temps que m’és impossible llegir el conte. Els ulls m’han declarat una vaga indiscriminada i injusta. Tinc la sort de conservar a aquells que m’ho llegeixen quan vull. Tot i que sabeu el que em vindria més de gust? que per última vegada el meu conte, el conte de la meva vida, no me’l llegissin si no que me l’expliquessin com a quan tenia 3 anys i la història canviava a cada instants, s’allargava i s’escorçava sense miraments.
Quin cansament. Sento que el conte s’enfila i s’inventa, que puja i que baixa. Quin goig sentir com m’ho expliquen mentre sembla m’adormo lentament.
Delego en el meu testament el conte de la meva vida per a tots aquells a qui més he estimat i especialment a aquells que estan a punt d’arribar de lluny i ja no podré conèixer.
Ho dedico al meu pare